Sovint els infants davant de noves situacions a la vida que no entenen i que els suposa un neguit o simplement una curiositat ens fan preguntes. Passa sovint amb el contacte amb la natura, Qui ha fet els arbres? Quan es moren els animals on van? O quan comencen a preguntar-se d’on venen ells, Si a mi m’has fet tu ,qui t’ha fet a tu ? i qui va fer a la primera mare ? davant la mort d’algú proper. Quan una persona mort on va? continua vivint al cel?
Tots ens sentim impulsats a trobar respostes a preguntes que se’ns generen però que a vegades es converteixen en preguntes impossibles… perquè per a moltes d’elles no tenim una resposta científica i objectiva. O bé en podem tenir més d’una i aquí depèn de la nostra manera de pensar com o pares i mares i sobre el que vulguem transmetre als nostres fills.
Es important no negar als infants l’impuls a preguntar-se, i a preguntar-nos, encara que facin preguntes difícils o que ens incomodin cal que els deixem l’espai per fer-nos aquestes preguntes. Sinó les sabem respondre doncs els hi diem, el pare o la mare no saben la resposta. Si creiem que la resposta passa per una religió, per un Déu que dona sentit a la nostra vida i volem que també ho faci en la seva, ho compartirem amb ell. Si no creiem en cap religió o tenim les nostres pròpies creences sobre el sentit del transcendent doncs també. És important saber adaptar el nostre llenguatge per acompanyar als infants en allò que nosaltres hem decidit que volem transmetre’ls-hi. Buscar moments o situacions que ens hi convidin a parlar del sentit de la vida, que aprenguin a preguntar-se anar més enllà de lo material, és un aprenentatge per a ells. No necessàriament vinculat a una religió concreta, sinó que parlem d’ampliar l’espectre de la persona en el transcendent, que porta als infants a estar molt més connectats amb el món i amb si mateixos. Podem començar com un joc a fer-nos preguntes quan estem passejant pel bosc, seure a mirar núvols i buscar formes d’animals al cel i començar a fer-nos preguntes a nosaltres mateixos, perquè ells es comencin a qüestionar també coses. Per tant no es tracta tant de donar moltes respostes sinó d’acompanyar als infants a que aprenguin a fer-se preguntes i a qüestionar-se les coses, a no creure’s el que senten o se’ls explica sense passar-ho pel seu propi sedàs , a tenir opinió pròpia.
Per altra banda també creiem que és important, independentment de la religió que tinguem nosaltres o bé sinó en tenim cap o som agnòstics, que oferim als nostres fills coneixements sobre aquestes. Que puguem explicar que hi ha persones que creuen en diferents coses i que donen respostes diferents a una mateixa pregunta. Perquè això és també, cultura i apropa als infants a d’altres infants i els ajuda a entendre els seus punts de vista i a no rebutjar la diferència per desconeixement sinó a aproximar-s’hi des del respecte però amb una opinió pròpia.
