OUS TRENCATS

L’altre dia la meva filla de  2 anys i 8 mesos va trencar un ou per primera vegada, va trencar un ou ben trencat, ni un tros de closca al plat. La seva cara de felicitat era immensa, per fi ho havia aconseguit! i la meva es clar! Em va envair l’orgull de mare, de com puc haver tingut tanta sort i quina filla més llesta que tinc! Però després vaig recordar, tots els ous “mal trencats” que havíem tingut. Vaig recordar les seves ganes des de feia mesos de participar en fer pastissos i truites i d’imitar al seu germà, i les meves primeres respostes , tu no, tu encara ets massa petita per trencar els ous. Quelcom que fem sovint els adults, no deixar-los fer quan tenen ganes d’aprendre, marcar les edats segons les quals han d’aprendre a fer certes coses. Sobretot quan se’ns desperten les pors… a que prenguin mal o en aquest cas a tenir una feinada a netejar la cuina, la roba i a ella.

Després de molt insistir li vaig començar a deixar que trenqués els ous ella també, cada vegada amb resultats similars, els ous esclafats contra les seves mans, regalimant per tot arreu, closques dins de la massa i ella eixugant-se la clara per la samarreta. I jo depèn del dia que tenia, responia amb més o menys paciència, amb respostes que la podien animar a continuar intentant-ho o pel contrari que tenien implícits els retrets per no haver-ho fet bé. Sovint els adults estem tant enfocats als resultats que som incapaços de valorar el procés per aprendre dels infants.. Però no només no ho valorem, no els donem el temps que necessiten, sinó que a més no tenim  gaire idea de com acompanyar aquest procés. Perquè sabeu lo difícil que és explicar com es trenca un ou? Tenint en compte l’infant que ens escolta i els seus coneixements previs, la literalitat del seu pensament, l’ou està trencat, doncs està bé…encara que sigui esclafant-lo contra el plat. Cal saber acompanyar, cal saber posar les paraules correctes, i no ens podem enfadar perquè haguem dit al nostre fill que faci una cosa i l’hagi fet segons ell ho ha entès i no com nosaltres volíem dir. Perquè gairebé segur, no li haurem dit des de la seva lògica. És molt fàcil aplaudir el final, quan ja ho han aconseguit, el difícil és encoratjar el procés i sostenir-lo. Encoratjar és fer-li veure les seves petites conquestes, ha après a trencar l’ou sense donar-li un cop que el parteixi en dos a la primera, doncs està aprenent la força justa que li ha de donar perquè s’esquerdi sense trencar-se. És tota una conquesta per ella! I ho hauria de ser per nosaltres també, hauríem d’aprendre a rebaixar les revolucions i saber apreciar de debò les conquestes del procés i no només el resultat final. Sostenir vol dir que quan s’enfada perquè no li ha sortit bé, i sovint te la temptació d’abandonar, dir-li que ho segueixi intentant, que mai ningú ha trencat un ou ben trencat a la primera, i que ella necessitarà trencar-ne 10 o 50 això segons cadascú, però que està bé, que ha de ser així. Que són els ous mal trencats, les closques dins el pastís, el que fan tant bona la truita d’avui. I vaig pensar que ella havia après a trencar l’ou malgrat tots els impediments involuntaris que jo li havia posat, i això també em va esperançar, els infants aprenen perquè està en el seu ADN vital, menys mal!

Comparteix

Share on facebook
Share on google
Share on twitter
Share on linkedin
Share on pinterest
Share on print
Share on email

Articles relacionats

DIR ADÉU NO ÉS FÀCIL…

Hi ha infants que els costa dir adeu al pare i la mare, a l’hora d’entrar a l’escola, quan es queden amb els avis o quan el grans marxen a sopar i ells es queden a casa. Dir adeu no és fàcil, no ho és per ningú, tampoc per nosaltres els adults. Potser no quan marxem

Llegir més →

SOC UNA MALA MARE

Sovint després d’haver fet un crit o de començar a llençar amenaces en bucle o de sentir-nos dir aquella frase que sempre ens havia fet tanta ràbia que ens diguessin a nosaltres quan érem petites… ens envaeix un sentiment de culpa. Sovint la reacció de ràbia o impotència a la

Llegir més →

JO TAMBÉ ET NECESSITO

Estem tan acostumades a ser les que fem coses pels nostres fills, els fem el menjar, els rentem la roba, els ajudem a vestir-se, ens organitzem la vida per portar-los i anar-los a buscar. Els estimem, cuidem, curem, protegim… que a vegades ens oblidem del que nosaltres també necessitem d’ells.

Llegir més →

LÍMITS O CÀSTIGS

Posar límits als nostres fills i filles vol dir, estrictament, dir-los que la seva activitat pot arribar fins a un lloc determinat i no el pot traspassar. Per tant, quan utilitzem la paraula límit com a eufemisme de càstig no podríem dir que sigui gaire encertat. Si no ens agrada

Llegir més →

REUNIONS FAMILIARS

Amb el nou any i els nous propòsits, avui us donem una eina que creiem que us pot ser de gran utilitat per un 2020, amb molta més pau… a casa! Una eina molt útil per resoldre dubtes o buscar recursos sobres educació i criança és llegir. Hi ha infinitat

Llegir més →

LA MEVA FILLA VOL SER UNA BEBÉ

Dilluns passat va començar l’escola, i amb ella  un munt d’emocions positives pels nostres fills i filles, retrobament dels seus amics i amigues, de les seves Mestres, d’un espai conegut on se senten com a casa, protegits,.. Però a la vegada també per molts infants és una situació de nervis

Llegir més →