LES NOSTRES PORS I LA SEVA AUTONOMIA

Què ens fa por de que els nostre fills i filles facin les coses per ells mateixos ? Així d’entrada res direm… potser la por de veure que creixen tant ràpid i tenir ganes sovint de bressolar-los com si fossin encara nadons. Recordar que fa un temps ens hi cabien entre els braços i tornar a assaborir els moments de pau infinita que sentíem mentre dormien plàcidament. Però així en general i de manera teòrica, a tots ens agrada que els nostres fills i filles aprenguin a fer coses per ells mateixos. De fet sovint quan no porten bolquers pensem com seria de fàcil la nostra vida, quan ja no calgui anar amb bolquers i tovalloletes per tot arreu.  O quines ganes de deixar d’anar amb cotxet per tot arreu  i que puguem anar caminant pel carrer. Però a l’hora de posar-ho en pràctica actuem com si en realitat no els volguéssim deixar créixer…. Per una banda la primera por que ens acostuma a atacar, és la por a que  prengui mal. I amb aquesta por inundant-nos tot el nostre ésser, no els traiem del cotxet encara que estigui preparada perquè no prengui mal, no la deixem enfilar-se perquè no prengui mal, no la deixem entrar sola a una botiga a comprar per si no sap com demanar el que vol, no el deixem anar de colònies per si té por a la nit… la llista seria interminable de situacions en les que les nostres pors no deixen créixer els nostres fills. Per sort elles tossudament creixeran igual, però el que podrien ser situacions d’aprenentatge dins d’un marge d’error controlat, o sigui que si cau del gronxador màxim es farà un trau, són oportunitats perdudes per a elles. Privar-los d’aquest entrenament els fa donar salts al buit sense flotador, cosa molt més perillosa. Si fins als 3 anys la teva filla ha anat sempre amb cotxet pel carrer, no haurà assolit les habilitats de circular pel carrer de manera autònoma, que hagués pogut fer a poc a poc si li haguéssim donat espais d’autonomia controlada des que va aprendre a caminar. L’altre gran factor són les presses… nosaltres tenim tard per tot, anem corrent a tot arreu, i el temps dels infants és un altre, el seu temps acostuma a no tenir manetes que giren soles, tenen l’extraordinari poder de fer-les moure al seu gust, endavant, enrere, rapidíssim o fins i tot sovint a aturar-les. Vestir-se sola, cordar-se la cremallera o posar-se els mitjons son reptes que assolir-los els porta un temps , però que per la majoria d’infants són reptes que els fan sentir grans, autònoms, que ja no necessiten de nosaltres per fer les coses més bàsiques que poden fer-ho soles!. Però per aprendre-ho necessiten temps i paciència per part nostra per això si el teu fill es troba en un moment de conquesta d’aquesta autonomia de la vida diària, planifica el teu temps per donar-li el seu. El tercer factor que volem destacar és la dificultat que a vegades ens genera que els nostres fills i filles vulguin conquistar la seva autonomia creant-se el seu propi criteri, opinió o voluntat. O sigui que ens agrada que siguin autònoms, però sovint ens costa més acceptar que amb aquesta conquesta ve intrínseca la creació de la seva personalitat que és diferent a la nostra i per tant que s’acabarà l’etapa dels bolquers i del cotxet però començarà la de la negociació.  

Comparteix

Share on facebook
Share on google
Share on twitter
Share on linkedin
Share on pinterest
Share on print
Share on email

Articles relacionats

DIR ADÉU NO ÉS FÀCIL…

Hi ha infants que els costa dir adeu al pare i la mare, a l’hora d’entrar a l’escola, quan es queden amb els avis o quan el grans marxen a sopar i ells es queden a casa. Dir adeu no és fàcil, no ho és per ningú, tampoc per nosaltres els adults. Potser no quan marxem

Llegir més →

SOC UNA MALA MARE

Sovint després d’haver fet un crit o de començar a llençar amenaces en bucle o de sentir-nos dir aquella frase que sempre ens havia fet tanta ràbia que ens diguessin a nosaltres quan érem petites… ens envaeix un sentiment de culpa. Sovint la reacció de ràbia o impotència a la

Llegir més →

JO TAMBÉ ET NECESSITO

Estem tan acostumades a ser les que fem coses pels nostres fills, els fem el menjar, els rentem la roba, els ajudem a vestir-se, ens organitzem la vida per portar-los i anar-los a buscar. Els estimem, cuidem, curem, protegim… que a vegades ens oblidem del que nosaltres també necessitem d’ells.

Llegir més →

LÍMITS O CÀSTIGS

Posar límits als nostres fills i filles vol dir, estrictament, dir-los que la seva activitat pot arribar fins a un lloc determinat i no el pot traspassar. Per tant, quan utilitzem la paraula límit com a eufemisme de càstig no podríem dir que sigui gaire encertat. Si no ens agrada

Llegir més →

REUNIONS FAMILIARS

Amb el nou any i els nous propòsits, avui us donem una eina que creiem que us pot ser de gran utilitat per un 2020, amb molta més pau… a casa! Una eina molt útil per resoldre dubtes o buscar recursos sobres educació i criança és llegir. Hi ha infinitat

Llegir més →

LA MEVA FILLA VOL SER UNA BEBÉ

Dilluns passat va començar l’escola, i amb ella  un munt d’emocions positives pels nostres fills i filles, retrobament dels seus amics i amigues, de les seves Mestres, d’un espai conegut on se senten com a casa, protegits,.. Però a la vegada també per molts infants és una situació de nervis

Llegir més →