Vivim en l’era de la immediatesa. Tot ho volem ràpid i ja. Segurament, aquest fet ve molt condicionat pels canvis que han generat en les nostres estructures i comportaments internet, els telèfons mòbils i les xarxes socials on, precisament, la immediatesa és el valor més segur que ens proporcionen. Així, hem anant condicionant la nostra vida i les nostres actuacions sucumbits per aquesta rapidesa en l’accés a la informació, a la resposta i al feedback ràpid que obtenim i, potser, en el camí, ens hem oblidat de demanar que aquesta informació sigui veraç, contrastada, reflexionada o de qualitat.
Si nosaltres, les i els adults ja ens trobem immersos en aquesta cultura de la immediatesa, els nens i nenes que han nascut en aquest paradigma imposat per l’accés a internet i a les xarxes socials, podem dir que tenen aquest sentit de la immediatesa encara molt més desenvolupat que nosaltres. I, sovint, ens hi fan entrar sense acabar-ne de ser conscients.
Quan era petita i vaig llegir Momo de Michael Ende una de les coses que em va impressionar més va ser l’actitud del seu amic Beppo l’Escombriaire quan algú li preguntava alguna cosa: “es limitava a somriure amablement, i no contestava. Simplement pensava. I, quan creia que una resposta era innecessària, callava. Però, quan la creia necessària, la pensava molt. De vegades trigava dues hores a contestar, però altres trigava tot un dia.” El fet que algú donés tanta importància a les paraules i a la informació que contenen com per reflexionar les respostes durant tant de temps em va fascinar. Evidentment, arribar a l’extrem de Beppo és inimaginable però pensem que sí que és important saber si contestem alguna cosa perquè la tenim clara i reflexionada o bé perquè ens hi empeny la immediatesa del que l’altre espera de nosaltres.
Amb els nostres fills i filles pensem que és molt lícit demanar-los temps quan allò que ens demanen requereix que ho pensem, que ho parlem amb la parella o simplement ens ha agafat desprevinguts i no és el moment de contestar. Hauríem de poder integrar aquesta resposta més sovint del que estem fent ara: “Ah, em sembla molt interessant, deixa’m un temps i et dic alguna cosa”. O bé: “Necessito temps per pensar-m’ho, et contesto després”. Ens hem de poder permetre fer-ho precisament per poder donar una resposta reflexionada, coherent i de qualitat, tal com dèiem abans.
El mateix ens pot passar quan ens demanen alguna informació que no sabem o no tenim per la mà. Poder contestar: “No ho sé, si t’interessa molt, després podem buscar-ne informació” i, fins i tot, no recórrer a internet per a buscar-ho, intentar fer memòria sobre què sabem d’allò, contrastar-ho amb alguna altra persona o buscar en algun llibre poden ser unes bones maneres per aprendre a viure sense la llosa de la immediatesa i mostrar a les nostres filles que és possible i, fins i tot recomanable, tenir prou paciència i espera per obtenir allò que volem.
