La ignorància és un do, sí. Només reconeixent que hi ha moltes coses que no sabem, se’ns obren moltes més possibilitats d’aprendre que no pas si tanquem la porta a nous coneixements pretenent que ja ho sabem tot. De fet, quan més coneixem, més ens fem conscients de tot el que ens queda per conèixer i del camí que se’ns obre al davant.
En l’educació, en el dia a dia amb els nostres fills i filles, se’ns presenten multitud de situacions en les que ens confrontem de ple amb la nostra ignorància. Preguntes dels nostres infants que no sabem respondre, reflexions seves que ens toquen en molts aspectes que no dominem. Com reaccionem? Què fem quan ens pregunten coses que no sabem? Podem afrontar aquestes situacions de moltes maneres diferents però, que comporta cadascuna? Si ens inventem la resposta o responem tirant pel dret, potser és que ens fa por reconèixer la nostra ignorància, o bé pot ser que no volem defraudar als nostres fills. En aquests casos, el nostre ego ens pot estar jugant una mala passada ja que potser amaga algun temor profund a equivocar-nos, a fallar, a no ser impecables. En aquest sentit, hem de tenir molt present que els nostres fills i filles no ens volen impecables. Ens volen tal com som, amb els nostres dons i defectes, amb les nostres llums i ombres. I, precisament, quan neguem la nostra ignorància, quan l’amaguem darrera una capa d’infal·libilitat i de falsa perfecció, estem donant un missatge a les nostres filles i fills. Els estem dient que no s’hi val a equivocar-se, que no es pot fallar, que no cal que siguem honestos amb nosaltres mateixos i que no està ben vist reconèixer el nostre desconeixement. Per tant, els estem tancant el camí al saber, a les preguntes que generen altres preguntes, a la reflexió.
Si, per contra, davant d’una pregunta incòmoda o difícil dels nostres fills reconeixem que allò no ho sabem, si els hi retornem la pregunta per a veure què pensen ells al respecte, si proposem buscar junts la resposta, els estem donant eines per al lliure pensament i per a l’aprenentatge. És a partir de formular-nos preguntes que aprenem a pensar, si trobem de seguida una resposta fàcil, estem tallant aquesta possibilitat.
A més, cal que aprofitem aquestes edats en que els infants estan sempre demanat el per què de les coses o en els moments en que estan més receptius a nous coneixements. Creiem fermament que si els infants ens pregunten és perquè estan preparats per a saber les respostes i podem aprofitar tant per posar en valor el nostre coneixement o desconeixement sobre un tema com també per ajudar-los a reflexionar i a treure les seves pròpies conclusions. En la mesura que veiem la possibilitat, podem retornar-los la pregunta: i tu, què en penses? Sovint ells ja tenen una resposta formulada al cap i amb la seva pregunta volen validar-la a través nostre.
Sempre és un bon moment per ajudar a pensar i a reflexionar als nostres fills i filles, tot això els donarà eines molt potents per al seu desenvolupament però, a més, si ho fem des de la consciència de la nostra ignorància els estem reconeixent la possibilitat d’equivocar-se i els estem obrint un llarg camí cap al coneixement.
