Reprenem el cicle dels sentiments de cada juliol, posant la mirada en com els infants i nosaltres els adults en relació a ells les sentim, les mostrem. De com passem de l’emoció , quelcom que no podem controlar, reaccions del nostre cos, al sentiment, que es dona quan reconeixem l’emoció i hi posem nom. La frustració és un dels sentiments que més aviat experimenten els nostres fills i filles de ben petits. O sigui quan no aconsegueixen allò que volen, o quan desitgen alguna cosa que no poden tenir, que sembla el mateix però en aquest cas no ho és. L’infant quan neix busca sentir-se plenament complert amb allò que necessita, al principi són coses que acostuma a poder obtenir amb facilitat, menjar, dormir, sentir-se segur i protegit en braços dels seus pares. Serà clau el nostre paper perquè els infants acceptin i comprenguin que no obtindrà mai tot el que desitgen, en el moment que ho desitgen. Així com trencar el lligam entre la frustració i l’ira com a expressió del malestar que senten.Els infants tenen la frontera entre el real i l’imaginari tant difosa que sovint no son capaços de discernir tant clarament els límits entre ambdós com ho fem nosaltres. Si això li sumem que el seu concepte temporal només té un temps, el present, per tant que tot ho volen aquí i ara perquè el demà els resulta etern. Tenim dues claus important tant per ajudar-los a acceptar la situació real com el sentiment que els genera aquest fet.
Un dels aspectes que haurem d’introduir és la diferencia entre el desig i la realitat. Sovint ens agradaria tenir coses, anar a llocs, estar amb persones i no ho aconseguim. Una tècnica que podem utilitzar amb els infants és jugar a imaginar-ho, disfrutar pensant-ho, reviure les emocions que teníem quan estàvem en aquelles situacions ens pot fer més suportable l’espera a que el desig es faci realitat. O bé a pensar que mai podrem fer-lo realitat però desitjar-ho, fantasiejar-hi ens pot provocar sensacions plaents. Els infants es transporten amb tanta facilitat al món de la fantasia que teatrelitzar una situació pot ser una bona tècnica per superar la frustració. Sovint els infants demanden coses que saben que no podran obtenir com una via per canalitzar el seu malestar. Ho hem de detectar, i lluny de pensar que ens “pren el pèl” o que és un “mimat”, hem de poder ajudar-lo a detectar quin és l’orígen del que està sentint. D’altres la frustració pot esdevenir el resultat d’un desig impossible però que ells no saben que ho és, per tant també hem d’ajudar-los fent-los preguntes o explicant-los que allò no podrà ser i perquè. Tampoc hem de permetre que la por al sentiment que tenen quan es frustren els paralitzi d’intentar fer les coses. Si no he de guanyar la cursa, ja ni surto a córrer, com que quan vaig pujar a l’arbre vaig caure no hi torno a pujar. La frustració és un sentiment passatger que dona pas a d’altres com la por, la baixa autoestima, la por al ridícul o al que pensaran de mi. Per tant no hem de defugir la frustració, hem de treballar amb els infants l’acceptació dels fets, dels sentiments, encara que em resultin dolorosos per aprendre a superar les dificultats o les negacions i continuar tenint ganes de tornar-ho a intentar. Quelcom que és més difícil encara, aprendre del que estem sentint per convertir-ho en forces per fer-ho de nou, fer-ho millor. Especialment en els joves, que comencen un camí cap a l’adultesa, descobrint-se, és especialment important dotar-los d’eines que els permetin acceptar els propis límits sense aturar-los, reconèixer els propis errors i els dels altres per millorar.
