Estem tan acostumades a ser les que fem coses pels nostres fills, els fem el menjar, els rentem la roba, els ajudem a vestir-se, ens organitzem la vida per portar-los i anar-los a buscar. Els estimem, cuidem, curem, protegim… que a vegades ens oblidem del que nosaltres també necessitem d’ells. Sovint no en som ni conscients, del que podem necessitar dels nostres fills i filles, i pot fer que no sapiguem demanar-los el que necessitem també nosaltres.
Després de tot aquest temps de confinament, molts de nosaltres hem capgirat les nostres vides per poder cuidar i atendre els nostres fills. Des que les escoles van tancar, hem estat amb elles i per a elles gairebé en dedicació exclusiva si eren petites. I ara alguns pares i mares poden tenir sentiments de tristesa, de pèrdua, poden trobar a faltar als seus fills, que no és incompatible en estar contents per recuperar la normalitat.
Sovint quan els infants van fent conquestes de la seva autonomia, anar a l’escola, fer amics, anar de colònies podem sentir tristesa perquè ja no ens necessiten. Perquè aquell nadó que ens reclamava constantment fa només uns mesos, ara ja no ens necessita tant. I aquest sentiment les mares i els pares l’hem de poder reconèixer per donar-li un lloc i elaborar-lo de manera sana. Sinó ho fem, podem caure en el xantatge emocional vers els nostres fills, o en fer-los sentir culpables per estar-nos “ abandonant”. Reclamar la seva atenció i amor a canvi de tot el que nosaltres fem per a ells, no és sa per cap dels dos.
Hem de poder identificar els diferents sentiments, ens sentim contents perquè ja no ens necessiten? Com poden estar bé sense nosaltres? , ens sentim alliberats de tenir uns dies per nosaltres? Ens sentim enfadats perquè no ens sentim necessitats? i això ens fa sentir menys valorats? No és un procés fàcil però és un procés del tot necessari. Per situar cada cosa al seu lloc, i sobretot per no traspassar la càrrega de les nostres decisions passades o presents als nostres fills. Si vam decidir fer renuncies per cuidar-los , ho vam decidir nosaltres, no els fem pagar un preu a elles per això. I els sentiments que ens generen les nostres decisions també ens els hem de treballar nosaltres. Ara bé, quan tinguem feta aquesta feina personal, haurem d’aprendre a demanar als nostres fills el que també necessitem d’ells. Igual que quan es fan grans els hi demanem que col·laborin en les tasques de casa, parar taula o fer-se el llit. També és important que reconeguem que la relació d’amor i cura no és només unidireccional, que nosaltres també necessitem sentir-nos estimats. Que també necessitem una abraçada en moments que els hem trobat a faltar. Que ens encanten els seus petons i els seus t’estimo mama. És fonamentar una relació sana , mostrar-los que estimar és donar i rebre, és també estar atent al que necessita l’altre i que encara que siguin petits ells també poden donar molt. Que els pares no som algú que només donem i no esperem res a canvi, en realitat si que esperem i és molt millor que sapiguem què esperem i que puguem identificar el que no els pertoca als nostres fills donar-nos, i el que si que podem demanar-los.
