Fins fa uns anys, que se t’escapés la ma i li donessis una bufetada o un calbot al teu fill , no era cap problema. Teníem tant interioritzat el dret a pegar-los, agafar-los amb força del braç per fer-los venir on nosaltres volíem, arrancar-los de les mans aquell objecte que no deixa anar després d’haver-li dit 5 vegades…Però mica en mica hem pres consciència, de manera individual i col·lectiva, que és del tot inadmissible, i sota cap circumstància utilitzar la força física per imposar la nostra voluntat, i molt menys agredir als nostres fills o filles com un càstig o a com a conseqüència de la nostra falta de control. Hi ha algunes persones que malauradament, continuen pensant que treure la corretja seria excessiu però que un cop de cul si que és vàlid quan els fills la lien molt grossa.
Hem de continuar fent pedagogia sobre nous models de criança més respectuosos, on la violència no hi sigui present sota cap context.
Haurem de conèixer els antecedents d’on provenen aquests models de criança, perquè el coneixement ens aporta una mirada nova vers fets que tenim normalitzats i esdevé el primer graó per canviar comportaments.
Però saber-ho, a nivell racional no ens eximeix d’estar en risc d’utilitzar la violència contra els nostres propis fills i filles. Hem estat criades sota aquesta cultura que exercia violència sobre els infants d’una manera generalitzada, hem après que els nens i nenes estan sotmesos a la voluntat dels adults i que han de seguir les seves directrius i que aquests podran utilitzar qualsevol mètode, inclús la violència per aconseguir-ho. Sempre sota el pretext d’estar educant-los, d’estar fent el millor per a ells.
Revisem-nos, potser no ens sentim identificades amb la paraula violència, ens sembla molt gruixuda, nosaltres no piquem als nostres fills o filles. Però potser si que els agafem de la ma amb força per fer-lo venir, els vestim amb agressivitat quan no es volen posar la jaqueta, els amenacem amb coses que no tenen cap lògica entre el fer i la conseqüència. Els fem xantatge per aconseguir que facin el que nosaltres volem, inclús podem exercir violència psicològica i emocional, utilitzant pels càstigs o xantatges coses com que no l’acompanyarem a dormir i haurà d’anar-hi tota sola, sabent la por que li fa. O que no podrà anar a veure els avis perquè si es porta malament no potser membre de la família. O deixar-lo fora l’escala perquè si es porta com un porquet, d’animals a casa no en volem….t’imagines que la teva parella t’ho fes a tu això? I doncs perquè amb ells si?
Si algun dia donem un cop al nostre fill, sacsegem amb brusquedat a la nostra filla perquè ens escolti, arranquem de les mans el comandament del vídeo joc perquè no ens contesta quan li estem parlant, estem exercint violència, i no ho podem fer.
Quan estiguem calmades, demanem-los disculpes, expliquem-los que ens hem equivocat, nosaltres la seva mare que és qui l’hauria de protegir de tot, li hem donat un cop perquè no ens hem sabut controlar. Expliquem-los que cap conducta seva justifica la nostra violència, que a vegades no en sabem més i ens equivoquem. Que tingui conseqüències també per a nosaltres, si és el que fem amb ells quan s’equivoquen. Si no l’hem tractat bé, haurem de fer coses per rescabalar el nostre mal acte, fer-los un massatge, escriure’ls una carta…
Nosaltres haurem de fer-hi alguna cosa, no podem permetre’ns que això es repeteixi ni un cop al mes ni cada 6 mesos, dediquem-nos a aprendre recursos i estratègies per educar sense cap tipus de violència.
