La teva parella està de viatge i tu has de treballar i fer-te càrrec dels nens tu sola, justament és la última setmana de curs, els nens ho noten, tu ho notes… tots estem més cansats una mica remoguts emocionalment per allò del pas del temps… jo crec que quan et trobes així, treus forces d’on sigui perquè saps que sigui una barqueta o un transatlàntic el que ara mateix pilotes, ets l’únic pilot de la nau !. Si li sumes que has convidat a unes quantes famílies amb nens a celebrar la revetlla de sant joan a casa i acabes de pensar que no hi cabreu tots a la taula i cal anar a comprar una taula, l’avió s’ha endarrerit i ell no arribarà a temps… doncs res cotxe i cap a buscar la taula!
Arribats a aquest punt de la història només saps que necessites una taula i entre tu el cotxet la nena i el nen dins de la ferreteria industrial estàs agoviada. Has donat tota la volta i no trobes la taula, i et decideixes a preguntar-li a un noi on és la taula que busques, esperes una simple indicació, passadís de les llums a l’esquerra. Però no.. t’acompanya fins allà i quan et veu amb el teu transatlàntic en directe, decideix que et va a buscar un carro i et carrega la taula al carro. Penses que encara queden bones persones al món, i li agraeixes molt es clar. Però llavors et trobes allà al mig i has de decidir com portar el cotxet els dos nens i un carro industrial amb una taula que tu pensaves que era plegable, i ho és però fa mes d’un metre i mig de llarg. T’inventes una història d’aventures per tal d’engrescar al nen a dirigir el cotxet amb la nena, creuant els dits perquè no l’empotri en cap estanteria, no hi veu perquè no fa més d’un metre d’alt el teu fill “gran“, mentre tu darrera arrossegues el carro industrial. Aconsegueixes arribar a la caixa sense gaires incidents i la trobes a ella, la Verònica, que et somriu d’orella a orella, bé a tu no , als nens, i els pregunta el nom, i l’edat, i de cop i volta sents que la pressa que tenies i els nervis per si aconseguiries arribar a port es van diluint.. el poder dels somriures! Al meu fill li agrada sentir que es fa gran i li agrada pagar a les botigues, a vegades em trobo a gent que això els impacienta, però la Verònica no era d’aquestes. Va fer entrar al nen a la caixa, el va asseure a la cadira i va deixar que pitxés el botó verd, li va encantar! Quan ja estava tornant a donar instruccions per continuar l’aventura dels carros cap al cotxe, la Verònica va sortir de la caixa, va cridar a una companya seva perquè la substituís i va sortir decidida acompanyar-me fins al cotxe, va agafar el carret dels nens, li va donar la ma al petit, es notava que no era el primer carret que duia.. i tot xerrant amb el gran ens va portar a peu del cotxe. Jo li anava dient que no calia, em sabia greu, quan ens hem acostumat a ser pilots en solitari ens costa deixar-nos ajudar. Jo dubtava si hauria de deixar-li els nens a la Verònica portar la taula a casa i tornar-los a buscar, però no, m’hi va caber… ella em va ajudar a carregar-la i després va fer companyia a un nen mentre entrava a l’altre al cotxe i es va acomiadar amb un gran somriure, dient-los coses boniques als petits. Quan vaig tancar la porta del cotxe amb els nens i la taula tot a dins, vaig pensar que aquella noia amb el seu gran somriure i la seva actitud que multiplicava el meu concepte d’atenció al client per mil es mereixia que algú expliqués aquesta història. Gràcies Veròniques del món, que ens feu d’ancòra en moments que sembla que el vaixell s’enfonsa, gràcies a totes les persones que ens ateneu amb un somriure encara que entrem a les vostres botigues amb nens cridaners i moguts. Gràcies a totes les persones que sabeu quan titànic potser fer coses amb nens i agraeixes infinit que t’acostin un carretó. Gràcies per fer-nos la vida més fàcil i per fer-nos sentir que els nostres fills son nostres, però quan cal una mica de tots… Quan tot el que volem ho tenim a un click , persones com la Verònica marquen la diferència, Verònica tornarem a comprar a la vostra botiga i et buscarem!!
