GRÀCIES VERÒNICA

La teva parella està de viatge i tu has de treballar i fer-te càrrec dels nens tu sola, justament és la última setmana de curs, els nens ho noten, tu ho notes… tots estem més cansats una mica remoguts emocionalment per allò del pas del temps…  jo crec que quan et trobes així, treus forces d’on sigui perquè saps que sigui una barqueta o un transatlàntic el que ara mateix pilotes, ets l’únic pilot de la nau !. Si li sumes que has convidat a unes quantes famílies amb nens a celebrar la revetlla de sant joan a casa i acabes de pensar que no hi cabreu tots a la taula i cal anar a comprar una taula, l’avió s’ha endarrerit i ell no arribarà a temps… doncs res cotxe i cap a buscar la taula!

Arribats a aquest punt de la història només saps que necessites una taula i entre tu el cotxet la nena i el nen dins de la ferreteria industrial estàs agoviada. Has donat  tota la volta i no trobes la taula, i et decideixes a preguntar-li a un noi on és la taula que busques, esperes una simple indicació, passadís de les llums a l’esquerra. Però no.. t’acompanya fins allà i quan et veu amb el teu transatlàntic en directe, decideix que et va a buscar un carro i et carrega la taula al carro. Penses que encara queden bones persones al món,  i li agraeixes molt es clar. Però llavors et trobes allà al mig i has de decidir com portar el cotxet els dos nens i un carro industrial amb una taula que tu pensaves que era plegable, i ho és però fa mes d’un metre i mig de llarg. T’inventes una història d’aventures per tal d’engrescar al nen a dirigir el cotxet amb la nena, creuant els dits perquè no l’empotri en cap estanteria, no hi veu perquè no fa més d’un metre d’alt el teu fill “gran“, mentre tu darrera arrossegues el carro industrial. Aconsegueixes arribar a la caixa sense gaires incidents i la trobes a ella, la Verònica, que et somriu  d’orella a orella, bé a tu no , als nens, i els pregunta el nom, i l’edat, i de cop i volta sents que la pressa que tenies i els nervis per si aconseguiries arribar a port es van diluint.. el poder dels somriures! Al meu fill li agrada sentir que es fa gran i li agrada pagar  a les botigues, a vegades em trobo a gent que això els impacienta, però la Verònica no era d’aquestes. Va fer entrar al nen a la caixa, el va asseure a la cadira i va deixar que pitxés el botó verd, li va encantar! Quan ja estava tornant a donar instruccions per continuar l’aventura dels carros cap al cotxe, la Verònica va sortir de la caixa, va cridar a una companya seva perquè la substituís i va sortir decidida acompanyar-me fins al cotxe, va agafar el carret dels nens, li va donar la ma al petit, es notava que no era el primer carret que duia.. i tot xerrant amb el gran ens va portar a peu del cotxe. Jo li anava dient que no calia, em sabia greu, quan ens hem acostumat a ser pilots en solitari  ens costa deixar-nos ajudar. Jo dubtava si hauria de deixar-li els nens a la Verònica portar la taula a casa i tornar-los a buscar, però no, m’hi va caber… ella em va ajudar a carregar-la i després va fer companyia a un nen mentre entrava a l’altre al cotxe i es va acomiadar amb un gran somriure, dient-los coses boniques als petits. Quan vaig tancar la porta del cotxe amb els nens i la taula tot a dins, vaig pensar que aquella noia amb el seu gran somriure i la seva actitud  que multiplicava el meu concepte d’atenció al client per mil  es mereixia que algú expliqués aquesta història. Gràcies Veròniques del món, que ens feu d’ancòra en moments que sembla que el vaixell s’enfonsa, gràcies a totes les persones que ens ateneu amb un somriure encara que entrem a les vostres botigues amb nens cridaners i moguts. Gràcies a totes les persones que sabeu quan titànic potser fer coses amb nens i agraeixes infinit que t’acostin un carretó. Gràcies per fer-nos la vida més fàcil i per fer-nos sentir que els nostres fills son nostres, però quan cal una mica de tots… Quan tot el que volem ho tenim a un click , persones com la Verònica marquen la diferència, Verònica tornarem a comprar a la vostra botiga i et buscarem!!

Comparteix

Share on facebook
Share on google
Share on twitter
Share on linkedin
Share on pinterest
Share on print
Share on email

Articles relacionats

SOC UNA MALA MARE

Sovint després d’haver fet un crit o de començar a llençar amenaces en bucle o de sentir-nos dir aquella frase que sempre ens havia fet tanta ràbia que ens diguessin a nosaltres quan érem petites… ens envaeix un sentiment de culpa. Sovint la reacció de ràbia o impotència a la

Llegir més →

JO TAMBÉ ET NECESSITO

Estem tan acostumades a ser les que fem coses pels nostres fills, els fem el menjar, els rentem la roba, els ajudem a vestir-se, ens organitzem la vida per portar-los i anar-los a buscar. Els estimem, cuidem, curem, protegim… que a vegades ens oblidem del que nosaltres també necessitem d’ells.

Llegir més →

LÍMITS O CÀSTIGS

Posar límits als nostres fills i filles vol dir, estrictament, dir-los que la seva activitat pot arribar fins a un lloc determinat i no el pot traspassar. Per tant, quan utilitzem la paraula límit com a eufemisme de càstig no podríem dir que sigui gaire encertat. Si no ens agrada

Llegir més →

REUNIONS FAMILIARS

Amb el nou any i els nous propòsits, avui us donem una eina que creiem que us pot ser de gran utilitat per un 2020, amb molta més pau… a casa! Una eina molt útil per resoldre dubtes o buscar recursos sobres educació i criança és llegir. Hi ha infinitat

Llegir més →

LA MEVA FILLA VOL SER UNA BEBÉ

Dilluns passat va començar l’escola, i amb ella  un munt d’emocions positives pels nostres fills i filles, retrobament dels seus amics i amigues, de les seves Mestres, d’un espai conegut on se senten com a casa, protegits,.. Però a la vegada també per molts infants és una situació de nervis

Llegir més →

SER LLESTA O ESFORÇAR-SE

Sentía al Xavier Sala i Martín parlar sobre com d’important és potenciar el valor de l’esforç en els infants i de quina manera això està afectant en aspectes claus de l’economia dels països i en les relacions laborals a les empreses. Els adults tenim la clau de volta per potenciar

Llegir més →