L’altre dia parlant amb una mestre m’explicava que les regulacions legals havien arribat a condicionar moltes de les coses del seu dia a dia a l’escola i a l’aula. Per exemple no podien posar una llista perquè els pares s’apuntessin a venir a col·laborar a l’aula a fora al passadís, ho havien de fer en un lloc que no es veiés… es clar els pares no s’apuntaven! Tampoc es podia posar una mica d’àrnica a un infant que s’hagués donat un cop perquè no es podien administrar medicaments als infants, sense una sèrie de requisits previs, com permisos , autoritzacions mèdiques ect… Em va fer pensar que totes aquestes lleis i regulacions, responien a la nostra evolució com a societat. Legalistes fins a extrems impensables, hereus d’altres cultures que han arribat a haver de pagar indemnitzacions milionàries per no avisar que el microones no servia per assecar al gat.
Que complir amb la llei de protecció de dades, faci augmentar el risc que un infant pateixi una intoxicació, per no haver garantit que tot el personal que l’atén té la informació necessària sobre les seves intoleràncies, no té cap sentit. Però si a les dificultats que pot comportar el compliment d’algunes lleis en l’entorn escolar hi afegim l’exigència d’algunes famílies per fer prevaler el seu punt de vista, ja tenim l’embolic complert. I les mestres enmig, intentant trobar dreceres que facin contents a tots, mentre es clar eduquen els nostres fills i filles. Conec molts casos, per exemple el d’una família que no vol que la foto de la seva filla estigui a fora del penjador i no només això, que llavors exigeix que cap nen ni nena tingui la seva foto, perquè la seva filla no se senti diferent. O sigui 100 nens no poden tenir la seva foto al seu penjador, perquè una sola família imposa al seu criteri a les altres 100. Però a les altres 100 els hi han preguntat que volien? Els han deixat escollir? Sovint veiem que s’acaben imposant les regles del joc que marquen només uns quants perquè són els que més es fan sentir. Potser és només un exemple direu, però n’hi ha molts, de com la cultura del individualisme, de creure que els drets propis son més importants que els de la resta, o ni tant sols això, ni pensar que voler complir amb el que jo vull, està aixafant el que vol la resta. Les escoles sovint acaben claudicant, per por a les reaccions de famílies que van a queixar-se, inclús algun cas que ha acabat als mitjans de comunicació. Sovint ens fa mandra enfrontar-nos amb situacions que en realitat tampoc generen cap greuge important als nostres fills, però és important que ho fem. No potser que tinguem més regulacions sobre seguretat, climatització, protecció de dades, plans d’emergència… que sobre educació. Es clar que son importants la resta, però hi ha d’haver 100 mesures per regular el continent i només 5 per regular el contingut? Volem una societat on guanya el qui més crida, independentment de quina sigui la seva raó? Volem una societat on ens mogui la por a les represàlies per sobre del sentit comú? Volem un societat on els drets d’un prevalguin sobre els de la majoria? Perquè en serem tots responsables d’aquesta societat, els qui criden i imposen i els qui es queden en silenci i permeten.
