Potser heu observat desconcertades com la vostra filla quan s’enfada i pica a la seva germana o a tu mateixa, després es posa a plorar desconsolada i tu et quedes pensant, però no hauria de ser jo la que plorés perquè m’he endut el cop?
Quan el teu fill o filla perden el control i tenen comportaments agressius, ens enfadem amb ells o elles, no ens agrada gens que tingui aquest comportament violent per les conseqüències que té, una altra persona resulta malmesa i perquè ens posa en joc a nosaltres, els seus pares mares. Que estaré fent malament que el meu fill tingui aquestes respostes? Si centrem la mirada en nosaltres, ens sentim ferits i ens costa veure que li passa al nostre infant quan pica i després es desmunta plorant desconsoladament.
Hi ha molts infants, sobretot petits que encara estan aprenent a controlar-se, el seu cervell reptilià, el fa saltar a la primera sense filtres, em sento atacada, sigui pel que sigui, encara que a nosaltres ens sembli una bajanada, si ella ho viu com una agressió, actua en conseqüència i ataca o es defensa. Per tant haurem d’anar donant eines, i tenint paciència, perquè amb el temps el cervell emocional-empàtic i racional aniran guanyant la partida al cervell reptilià i serà capaç de posar filtres al seus actes i deixarà de picar. Mentrestant haurem de transitar aquesta fase en la que els infants son petits per poder posar filtre sempre i frenar respostes violentes i prou grans per acte seguit adonar-se que s’han equivocat i que no ho haurien d’haver fet. Però també prou petites encara per empatitzar més amb el dolor causat que amb el propi dolor per sentir que no ho ha fet bé, que no és la nena que li agradaria ser i potser sentir que és dolenta, mala germana, i per tant sentir dolor també. Un dolor diferent al que sent la seva germana que potser també plora pel cop que ha rebut. Però si en aquell moment no sabem llegir el dolor de la filla que ha picat, i ens enfadem encara més amb ella, dient-li coses com, a sobre que piques a la teva germana, et poses a plorar tu quan hauries d’estar preocupada per ella, això augmenta el sentiment que està tenint. Potser marxa i s’amaga i nosaltres podem interpretar que a sobre no li importa com ha deixat a sa germana, però en realitat, s’amaga perquè té vergonya, no sap com gestionar aquella situació. Per tant si tenim la sort de poder estar dos adults a casa en aquell moment, repartim-nos els papers, un que pugui consolar la filla que ha rebut i l’altre que vagi també a atendre les necessitats emocionals de la que ha picat. Primer fent-la sentir que l’estimem igualment, que els seus comportaments no son ella, i que ella és bona i valuosa i que sabem que s’estima a la seva germana. Primer acollim, que se senti segura i estimada. Després quan estigui més tranquil·la podem preguntar sobre què ha passat, que ha sentit i què creu que podria haver fet diferent. Per últim proposem la reparació, no obliguem a demanar perdó, demanem-li que pensi com podria fer sentir millor a la seva germana i deixem-la que ho faci a la seva manera. Encara que en el moment ens costi, després pensem-hi amb calma, que la nostra filla tingui aquest comportament és positiu, és mostra que està evolucionant, que encara que sigui massa tard, perquè lo ideal seria que fos abans de donar la bufetada, el seu cervell emocional s’activa, adonant-se que allò que acaba de fer, instintivament no està bé. I està a punt de deixar de fer-ho, de deixar de picar com a primera resposta, si nosaltres sabem acompanyar-la bé en aquest procés, ho aconseguirà abans i de manera més permanent que si la deixem sola amb la seva culpa sense gaires eines per enfrontar-se amb el que ha fet i està sentint.