L’altre dia parlàvem amb unes mestres i mares a l’hora sobre l’educació dels fills i filles i de lo complexe que és tot plegat. Sobretot perquè en la majoria dels casos volem educar diferent de com ens van educar a nosaltres. I no en sabem, no ens n’han ensenyat, potser coneixem la teoría si hem llegit libres o hem tingut converses amb altres, però a l’hora de posar-les en pràctica ens costa. Sovint ens acabem sentint repetint les frases que ens deien a nosaltres i que tanta ràbia ens feien… llavors perquè ho fem? Si no ens agradava que ens ho fessin i tampoc ens agrada ser mares i pares que per exemple amenacen a la primera de canvi als seus fills. Si no reculls les joguines, les regalo totes als nens que no en tenen. O els hi fan xantatge emocional, dient si no vens ja, et quedes aquí sola eh! O els hi dona un cop al cul quan es posen molt nerviosos, o ens posem a cridar fora de si quan ja no podem més i no sabem com gestionar l’enèsima bronca del dia. Que fem ara? Perquè no ens agrada fer totes aquestes coses però tampoc no sabem massa que fer… Si ens menteix i es firma les notes del professor ell mateix..alguna cosa haurem de fer no? Estem perduts en un època on hi ha tantíssima informació no sabem que fer. I segurament no hi ha una única i vàlida resposta. Primer de tot cal llegir però sense voler copiar, educar no és reproduir receptes, nosaltres i els nostres fills som únics. Llegir sense fustigar-nos pensant que tothom ho fem a l’inrevés del que hi posa, llegir sense voler fer-ho tot de cop i el mateix dia canviar la manera d’educar als nostres fills com un mitjó. Llegim, reflexionem i parlem-ne amb la parella si en tenim. És molt important contrastar idees i tenir criteris de família, comencem per una cosa i portem-la a la pràctica. No cridar per molt enfadada que estigui. Penso en el que vull deixar de fer, però sobretot penso en tot allò que faré en comptes de cridar, quines estratègies tindré. I començo i m’observo en aquestes situacions en les que abans cridava, com em sento? Que fan els meus fills? Hi ha algun canvi positiu? Si m’equivoco i torno a cridar, però estic convençuda que aquest és el camí, no tireu la tovallola a la primera, ningú ha dit que canviar una conducta apresa durant 40 anys sigui fàcil i s’aconsegueixi d’un dia per un altre. Quan tinguem un comportament canviat i integrat, passem al següent. Si els teus fills tenen a partir de 5 anys els pots fer partícips d’aquests canvis, els hi pots explicar que vols fer i perquè, segur que t’hi ajuden molt més del que et penses! I serà un gran model per a ells que els seus pares els hi expliquin que fan coses que no els agraden d’ells mateixos i que els demanin ajuda a ells per canviar-ho. A nosaltres que ens van dir que els pares tenien sempre la raó, sobretot el pare! En general hem crescut en una estructura familiar de poders i jerarquies, on reconèixer l’error davant dels fills era signe de debilitat. Només estar-te plantejant no reproduir aquest model i canviar-lo per un de propi ja és un grans pas. Fer-ho no serà fàcil, haurem d’anar amb la L a l’esquena, a poc a poc i admetent els errors com una part de la construcció del nou model educatiu familiar.
EL PODER DE LA MIRADA
Parlant amb unes mestres d’escola bressol, em comentaven que els nadons, que no les havien conegut sense mascareta i que no tenien el llenguatge oral per fer-se entendre, només amb la mirada havien après a conèixer-les i a comunicar-se amb ells i elles. Això em va recordar com d’oblidada tenim