EDUCAR AMB LA “L” A L’ESQUENA

L’altre dia parlàvem amb unes mestres i mares a l’hora sobre l’educació dels fills i filles i de lo complexe que és tot plegat. Sobretot perquè en la majoria dels casos volem educar diferent de com ens van educar a nosaltres. I no en sabem, no ens n’han ensenyat, potser coneixem la teoría si hem llegit libres o hem tingut converses amb altres, però a l’hora de posar-les en pràctica ens costa. Sovint ens acabem sentint repetint les frases que ens deien a nosaltres i que tanta ràbia ens feien… llavors perquè ho fem? Si no ens agradava que ens ho fessin i tampoc ens agrada ser mares i pares que per exemple amenacen a la primera de canvi als seus fills. Si no reculls les joguines, les regalo totes als nens que no en tenen. O els hi fan xantatge emocional, dient si no vens ja, et quedes aquí sola eh! O els hi dona un cop al cul quan es posen molt nerviosos, o ens posem a cridar fora de si quan ja no podem més i no sabem com gestionar l’enèsima bronca del dia. Que fem ara? Perquè no ens agrada fer totes aquestes coses però tampoc no sabem massa que fer… Si ens menteix i es firma les notes del professor ell mateix..alguna cosa haurem de fer no? Estem perduts en un època on hi ha tantíssima informació no sabem que fer. I segurament no hi ha una única i vàlida resposta. Primer de tot cal llegir però sense voler copiar, educar no és reproduir receptes, nosaltres i els nostres fills som únics. Llegir sense fustigar-nos pensant que tothom ho fem a l’inrevés del que hi posa, llegir sense voler fer-ho tot de cop i el mateix dia canviar la manera d’educar als nostres fills com un mitjó. Llegim, reflexionem i parlem-ne amb la parella si en tenim. És molt important contrastar idees i tenir criteris de família, comencem per una cosa i portem-la a la pràctica. No cridar per molt enfadada que estigui. Penso en el que vull deixar de fer, però sobretot penso en tot allò que faré en comptes de cridar, quines estratègies tindré. I començo i m’observo en aquestes situacions en les que abans cridava, com em sento? Que fan els meus fills? Hi ha algun canvi positiu? Si m’equivoco i torno a cridar, però estic convençuda que aquest és el camí, no tireu la tovallola a la primera, ningú ha dit que canviar una conducta apresa durant 40 anys sigui fàcil i s’aconsegueixi d’un dia per un altre. Quan tinguem un comportament canviat i integrat, passem al següent. Si els teus fills tenen a partir de 5 anys els pots fer partícips d’aquests canvis, els hi pots explicar que vols fer i perquè, segur que t’hi ajuden molt més del que et penses! I serà un gran model per a ells que els seus pares els hi expliquin que fan coses que no els agraden d’ells mateixos i que els demanin ajuda a ells per canviar-ho. A nosaltres que ens van dir que els pares tenien sempre la raó, sobretot el pare! En general hem crescut en una estructura familiar de poders i jerarquies, on reconèixer l’error davant dels fills era signe de debilitat. Només estar-te plantejant no reproduir aquest model i canviar-lo per un de propi ja és un grans pas. Fer-ho no serà fàcil, haurem d’anar amb la L a l’esquena, a poc a poc i admetent els errors com una part de la construcció del nou model educatiu familiar.