Portem unes setmanes de rodatge en el nou curs escolar i ja li tenim el ritme agafat als nous horaris i a totes les novetats que ens ha portat. Els nostres fills i filles han començat un nou curs i amb ell potser també han començat a portar feines per fer a casa, llibres per llegir, algun treball en grup o potser han començat a haver d’estudiar per fer exàmens. Com els podem acompanyar nosaltres?
Potser som d’aquests pares i mares que sentim els deures dels nostres infants com a propis i ens apuntem a l’agenda les seves coses, els ajudem a fer-les, els hi recordem, o som qui truquem a les altres famílies per acordar el dia pel treball grupal. Segurament els nostres infants portaran les feines ben fetes a l’escola però no hauran après el més important.
L’escola és en molts aspectes un aprenentatge per a la vida, és una etapa en la que sense gaire conseqüències importants els infants poden assajar competències bàsiques que necessitaran més endavant. Si no els permetem fer-ho, no els estem ajudant, ans al contrari.
Quin ha de ser el nostre paper a l’acompanyar els nostres fills i filles en les seves tasques escolars?
Ajudar-los a organitzar-se i planificar-se, donar-los eines perquè aprenguin a utilitzar el calendari, anotin el dia que han d’entregar una feina, pensin quan de temps necessitaran per fer-la i també anotin els dies que la faran. En comptes d’anar recordant-los que ha de fer una feina, podem recordar-li que miri el calendari per veure que es va anotar. Que es facin un horari a les tardes o els caps de setmana en funció de les activitats extraescolars o del que els hi agradi fer per assegurar que tenen un espai per fer els deures.
Ensenyar-los hàbits d’estudi, com fer un esquema, algun truc per ajudar-la a memoritzar, a cercar informació, però no fer-li els seus deures, ni que et sembli que només l’estàs ajudant una mica.
A organitzar-se l’espai exterior, tenir un lloc per treballar i estudiar còmode, endreçat, amb els materials que necessiti a ma, que li facilitin la concentració.
I confiar en ells i elles…. Tan important o més que acompanyar-los fent coses, és acompanyar-los sense fer res, només oferint-los la nostra mirada confiada que els hi transmeti que poden fer-ho, que en saben. Una mirada respectuosa amb els seus processos personals d’aprenentatge, amb les seves errades també. Una mirada que no jutja, que no sembla que està esperant a que s’equivoqui per recriminar-li, perquè amb aquesta mirada vers els nostres fills, només potenciem la profecia autocompleta. Sovint ni ens adonem però anem transmetent-los una imatge als nostres fills i filles que acaba condicionant-los la seva pròpia autoimatge. Si em repeteixen molt que no se’m donen bé les matemàtiques, m’ho acabaré creient i no serà una matèria en la que hi tingui interès ni hi posi esforç, buscaré repetir i mostrar allò pel que em sento valorada. La nostra mirada és més potent del que creiem, i una de les coses que més poden ajudar als nostres fills i filles és que confiem amb ells i que els fem sentir capaços.
