COM PODEM GENERAR CONFIANÇA EN ELS NOSTRES FILLS I FILLES?

Aquesta pregunta que ens fem és interessant contestar-la primerament des de nosaltres. En qui confiem? I per què confiem en aquesta persona? Segurament contestarem que confiem en algú que ens ha transmès o demostrat la seva honestedat, que és una persona fiable, que ens ha mostrat respecte i ens han escoltat quan ho hem necessitat. Segurament, també, aquesta persona ens ha escoltat sense estar-nos jutjant constantment i això ens ha permès ser més lliures a l’hora d’explicar-li allò que ens amoïna o tenim ganes de compartir. 

La resposta que ens hem fet a aquesta pregunta és exactament el que hem de poder oferir als nostres infants. Per una banda, fer que se sentin respectats i escoltats. No pensar que allò que ens estan explicant és una absurditat, una tonteria, escoltem-los més enllà del que ens estan dient i si ens demanen consell o ajuda donar-los-hi. El respecte també implica no intromissió ni invasió. Com puc confiar en algú que m’interroga com si es tractés d’un tercer grau? Hem de deixar l’espai per tal que ens puguin explicar el què vulguin, quan vulguin. I llavors mostrar-nos oberts, escoltar sense interrompre i, si ens la demanen, donar la nostra opinió. Des de l’empatia per entendre allò que l’està amoïnant o allò que ens vol transmetre. Només així estarem abonant el terreny per a que posteriorment vulguin confiar-nos els seus pensaments. Si mentre ens parlen estem més pendents de la resposta que els donarem o estem jutjant allò que ens diuen, estem tallant les ales a la confiança. Perquè li he d’explicar res si després resulta que no he fet res bé? O bé pensar: perquè li he d’explicar res si només vol parlar ell/a i no li importa el que jo estic dient? 

Com hem dit, la honestedat i fiabilitat també son components que ens porten a la confiança. Confiarem en algú que es mostri honest en les seves reflexions i vivències. En algú que intenta viure de manera coherent al seu pensament i que intenta connectar el què diu amb el què fa. Ja s’ha dit més d’un cop que mostrem més amb el que fem que no pas amb el que diem i és que podem conèixer perfectament la teoria però a l’hora d’aplicar-la ens és més dificultós. Si volem que els nostres fills i filles confiïn en nosaltres, doncs, caldrà que puguem ser honestos amb ells i sabran que si ens comprometem a alguna cosa ho intentarem fer per tots els possibles. El ser fiables també és un plus per a la confiança. Saber que davant d’una circumstància actuarem, en la majoria dels casos, de la mateixa manera, dona confiança als infants els quals poden preveure quines seran les nostres respostes. Si aquesta fiabilitat s’ajunta amb l’honestedat, són dos punts a favor per a poder tenir una relació basada en la franquesa. 

Per últim, especificar que per confiar amb algú abans haurem de sentir que aquesta altra persona també confia en nosaltres. La confiança és un sentiment recíproc. Si constantment posem en dubte a l’altre, si desconfiem d’allò que fa o diu, si no li expliquem com ens sentim, si mentim quan ens demanen com estem, com esperem que després actuï diferent amb nosaltres? És important doncs, que nosaltres confiem en ells i elles, que els puguem també explicar coses que ens preocupin, que compartim amb ells les nostres idees, els nostres dubtes i temors per tal d’enriquir la nostra relació de manera honesta, igualitària i franca. 

Comparteix

Share on facebook
Share on google
Share on twitter
Share on linkedin
Share on pinterest
Share on print
Share on email

Articles relacionats

GELOSIA ENTRE GERMANS

La gelosia és un sentiment per la pèrdua d’atenció i estima d’algú important per nosaltres, sigui real o fictici, és un sentiment que no hem de jutjar ni treure-li importància. Sovint la gelosia entre germans és una dificultat que afrontem les mares i els pares que ens genera molt malestar.

Llegir més →

DIR ADÉU NO ÉS FÀCIL…

Hi ha infants que els costa dir adeu al pare i la mare, a l’hora d’entrar a l’escola, quan es queden amb els avis o quan el grans marxen a sopar i ells es queden a casa. Dir adeu no és fàcil, no ho és per ningú, tampoc per nosaltres els adults. Potser no quan marxem

Llegir més →

EL GRAN, LA MITJANA, EL PETIT… ens condiciona?

La posició que ocupem a la nostra família ens condiciona, és un fet, i cal tenir-ho en compte com a pares i mares dels nostres fills i filles. Tant si son fills únics com si tenim família nombrosa ja sabem que la posició que ocupem a la família ens condiciona

Llegir més →

SOC UNA MALA MARE

Sovint després d’haver fet un crit o de començar a llençar amenaces en bucle o de sentir-nos dir aquella frase que sempre ens havia fet tanta ràbia que ens diguessin a nosaltres quan érem petites… ens envaeix un sentiment de culpa. Sovint la reacció de ràbia o impotència a la

Llegir més →

EL MEU FILL ÉS PORTER

L’altre dia llegia un tuit d’una mare que felicitava al seu fill per ser el porter de l’equip, ella li retornava aspectes que sovint no veiem, que la posició de porter és la més desagraïda de totes, si el teu equip guanya el partit, és gràcies als davanters que han fet els gols, i si els perden és perquè

Llegir més →

JO TAMBÉ ET NECESSITO

Estem tan acostumades a ser les que fem coses pels nostres fills, els fem el menjar, els rentem la roba, els ajudem a vestir-se, ens organitzem la vida per portar-los i anar-los a buscar. Els estimem, cuidem, curem, protegim… que a vegades ens oblidem del que nosaltres també necessitem d’ells.

Llegir més →