Reflexions per compartir

DIÀLEGS OBERTS

En una conferència vam sentir  a parlar del Open Dialogue, o diàleg obert, i ens va interessar molt pels conceptes trencadors que aportava. Democràcia entre pacient i professionals i entre diferents professionals, respecte per la veu de tothom, creure que tothom pot aportar alguna cosa. I pels grans resultats que aquesta tècnica estava donant a Finlàndia en el tractament de la psicosis i altres malalties mentals.

Vam pensar si aquesta metodología f unciona en un camp tant complex com la Salut mental, que no podría fer en el camp de l’educació o dels serveis socials?

Amb aquest post volem apropar-vos quatre ratlles sobre el diàleg obert, sent honestes amb vosaltres, que no és un camp que dominem, però si compartint les nostres reflexions i convidant-vos a que continueu investigant. La principal font d’aquesta línea de treball és el llibre.  “Diálogos terapéuticos en la red social“, obra de Jaakko Seikkula y Tom Erik Arnkil. Editat per Herder dins de la colecció 3P, dirigida por Jorge L. Tizón.

 

El sistema de Salut mental a una part de Finlàndia, es treballa de manera exclusiva amb la tècnica dels diàlegs oberts. És una tècnica que com el seu nom indica consisteix en dialogar de manera oberta i sense jerarquies entre la persona que pateix el problema de Salut mental, que ells anomenen client, algun membre de la seva família i 2 o 3 terapeutes que poden venir de diferents branques: infermeres, psicòlegs, terapeutes, metges, psiquiatres, etc.

La base de la teràpia se centra en el diàleg com a part del procés que ajuda a la persona a posar paraules en la situació que l’angoixa i aquest simple i complex fet a la vegada ajuda a resoldre moltes de les simptomatologies que presenta el client. En general l’ús de medicaments està molt poc estes, i només un 30% dels clients necessiten prendre medicació. Molts d’ells per períodes curts de temps.

Això ens ha fet reflexionar sobre diferents aspectes que suposen un canvi de paradigma sobre com treballem els professionals al nostre país. Nosaltres hem hagut de fer un exercici de reflexió i introspecció, perquè és cert que la nostra primera reacció ha estat d’un cert escepticisme, imaginar una persona patint psicosis amb una reunió entre professionals on tots ells se l’escolten amb interès i el valoren en un pla d’igualtat ens ha estat difícil d’imaginar. Ens ha costat…. si  inclús ens costa pensar en algunes famílies de l’escola que tot i que teòricament diem que son les principals educadores, però que veiem certs comportaments vers els seus fills que ens fan tenir una opinió crítica vers elles. Ens hem imaginat asseient-nos davant d’elles, amb honesta democràcia verbal i ens ha costat, però després de continuar llegint i descobrint diferents experiències d’èxit, ens hem adonat que és possible, la primera barrera que cal trencar és la del propi ego, jo no sóc més que l’altre encara que sigui algú que tingui problemes. La meva situació diferent a la seva no pot ser l’excusa per exercir una relació de superioritat només perquè l’altre té problemes, quan precisament necessita ser més apoderada  i valorada que mai.

Per tant aquesta tècnica posa en pràctica el que segurament nosaltres diem de manera teòrica, posar al centre a la persona, potser posar-la al nostra costat i parlar-hi  i preguntar-li la opinió i haver d’argumentar el que pensem sense que el client ho hagi d’acceptar sense més perquè som els professionals. Ens sembla un exercici excel·lent, també professionalment parlant, és evident que dota de nous drets al client, pacient, persona… dret a l’exercici de la seva llibertat real, a l’hora de triar prendre o no un a medicació, seguir un tractament determinat, o triar un mestre pel seu fill, triar si vol o no que el seu fill faci deures o exàmens o si vol entrevistar-se amb un educadora social, una treballadora social, una psicòloga i una psiquiatra o vol parlar només amb una persona.

Però també ens encanta la possibilitat de qüestionar-nos, haver-nos d’explicar ens obliga a ser molt curosos amb el que diem, perquè sabem que tindrem rèplica, a reflexionar, a llegir, a formar-nos, a ser qüestionats sense que això ens faci trontollar l’ego.

Un nou paradigma que també hem descobert, és d’un equip de professionals que es reconeixen en un pla d’igualtat sigui quina sigui la seva titulació o càrrec professional.

Estem tant acostumats a que una psiquiatra “mani” sobre una infermera… i amb “mani” ens referim a que les seves opinions difícilment mai es qüestionaran per part d’una infermera i per tant la seva veu serà la única que se sentirà.

La gran especialització professional i universitària ens ha portat a compartimentar els coneixements i les professions amb compartiments estancs amb fronteres que no es traspassen.  I ha sorgit la necessitat del treball en xarxa. Però en general son xarxes que continuen reproduint aquesta estructura compartimentada i jeràrquica. I, per tant, no funciona, perquè la vida real de les persones no està compartimentada amb els mateixos calaixos amb els que nosaltres ens hem posicionat.

Quan a Finlàndia van començar amb aquesta manera de treballar, els professionals continuaven pensant que ells eren els que havien d’aportar la solució als problemes del client i hi anaven amb un pla i uns objectius. Però es van trobar que els clients i les seves famílies volien prendre les regnes de la situació i qüestionaven els plans del professionals.

Així és com van aprendre a anar sense cap pla preconcebut, ja que van observar que el propi diàleg obert i democràtic era sanador per si mateix.

Un tercer aspecte  que aporta aquesta teoria és la de la discussió professional davant del client i de la família.  Si com dèiem abans ens costa qüestionar la opinió d’un professional d’un altre branca imagina’t fer-ho davant de la persona sobre la que estem parlant.

Això ens ha semblat interessantíssim per tots els matisos que aporta de gran valor sota el nostre punt de vista. Quan parlem no només ho fem des de la teoria sinó des de la pràctica i sobretot ho fem des de nosaltres mateixos, podem ser educadores socials, però quan parlem davant d’un psicòleg, ho fem expressant la nostra opinió, no la de tots els educadors socials del món. I  ho hem de fer tenint en compte la càrrega personal, emocional que contenen les nostres opinions. És per això que les opinions i idees de tots són igualment vàlides. Això provoca com dèiem abans una millora professional però sobretot un enriquiment de tots a tots. L’apoderament que tenen els clients i les seves famílies és enorme, quan poden escoltar dos professionals argumentar, i aportar punts de vista diferents. Això els enriqueix i els hi aporta nous elements per posar paraules a allò que ells mateixos estan sentint i pensant.

Una de les claus d’aquesta manera de treballar és la disponibilitat professional, quan sona el telèfon s’ha d’agafar perquè algú et pot necessitar ara. I no donen hora de visita per d’aquí dues setmanes, se l’atén si és que ho necessita, el mateix dia. Perquè els professionals treballen en equip, i tots són igualment vàlids per acompanyar a la persona quan ho necessita. Això multiplica els recursos disponibles.

No entrarem en la discussió sobre els recursos, els que s’alliberen versus els que es posen. Només tenir en compte que en algun lloc això és possible i està donant els millors resultats del món en el tractament per a persones amb problemes amb salut mental.

El fet que es produeixi una mena d’exercici com de supervisió professional o de “treball de casos “ però davant de la persona i la seva família ens sembla increïblement valent per part dels professionals, que els obliga a ser molt curosos ens les seves observacions però d’una riquesa extraordinària per tothom qui participa del diàleg.

Pensem que tots aquests preceptes els podríem aplicar en el món de l’atenció a les persones, mèdic, social, educatius… però que d’entrada caldrà que fem un gran exercici personal per trencar les pròpies barreres i després col·lectives entre professionals. Com va dir César Coll, els canvis de paradigma són molt complexes, però les petites accions les podem començar demà. No esperem a que el canvi estigui fet per posar-nos-hi.

 

Fonts d’informació :

Diálogos terapéuticos en la red social“, obra de Jaakko Seikkula y Tom Erik Arnkil

http://postpsiquiatria.blogspot.com.es/2016/08/dialogos-terapeuticos-en-la-red-social.html

http://wildtruth.net/dvdsub/es/dialogo-abierto/

https://youtu.be/4Xvp5vpwWf4

La BaulaDIÀLEGS OBERTS

Related Posts